Del projecte sionista a la proclamació de l’estat palestí. Ferran Izquierdo (UAB)
També hi ha organitzacions jueves per la pau, que són anti-semites. Però no són pro-Hamás. Malgrat el que diguin alguns mitjans.
S'han de denunciar els abusos i l'apartheid. Ha sigut gràcies al boicot i la denúncia que la situació ha pogut tenir certes millores, i no som ja tan pesssimistes.
Primavera àrab, estiu marroquí. Oliver Klein (URV)
Potser tenen un president islàmic moderat, però que són conscients de les reformes. Podríem parlar de l'exemple espanyol d'Aldolfo Suárez.
És important pel món àrab que els islamistes governin en democràcia. Per tenir la oportunitat de veure com es governa i ser conscients de la realitat.
Dels anys 50 i 60 trobem l'auge del panarabisme, com a resposta l'època de colonitzacions.
1979: Revolució de Homeini. Es trenca amb l'antic règim del xa, i l'herència de Pèrsia. Són orgullosos però encara de ser perses abans de ser iranians.
S'han de llegir les informacions àrabs en l'idioma àrab. Cosa que s'està fent a nivell internacional, però que aquí encara anem bastant endarrerits.
Cal saber que certs musulmans acaben resignats a la yihad, o bé per respondre a ofenses i abusos de les potències estrangeres sobre els seus països, o per solidaritat amb d'altres musulmans. Per això ne spodem trobar yihadistes fins i tot a Bòsnia. També sorgeix el radicalisme quan hi ha unes eleccions i no es respecta internacionalment els resultats que afavoreixen els islamistes.
Sadam Hussein va atacar Kuwait quan era aliat. Però en aquell moment se'l va respectar. No seria fins al 2003 que se l'atacaria per derrocar-lo amb l'excusa de les armes de destrucció massiva.
Encara ens trobem articles estil "És possible la democràcia als països àrabs?" que són fruit del desconeixement dels nombroros processos democràtics ja duts a terme en varis països àrabs.
Els processos de la "Primavera Àrab" són processos individuals, que des d'Occident hem intentat englobar-ho però que realment no és així, ja que cada procés pot acabar d'una manera diferent segons la regió o el país. Ho veiem també amb la multitud de designacions que se li dóna: onada de canvis, turbulències,...
"Represión en Marruecos" ho anomena la premsa espanyola però està molt condicionat per la visió espanyola i no per la realitat del país, "Rebelión contra las autocracias" és correcte,... "Disturbios en la Península Aràbiga" també pot ser correcte en una monarquia feudal, "Guerra Civil a Líbia" també és cert, "Revolució democràtica a Egipte" és molt centrat a Tahrir ja que en les eleccions veiem com guanyen els islamistes malgrat que aquests no van participar en les primeres protestes (com va passar a Espanya amb el PP malgrat les diferències ideòlogiques amb "deixar que fessin la feina" els indignats),... A Turquia hi ha un reestudi del pensament islàmic que potser influirà a la resta de països àrabs. "Años de cambio en Oriente Medio", "Tensiones religiosas",... "Palestina en vía muerta" després de la Intifada, i de les guerres.
60% de gent jove en aquests països àrabs que si no veuen futur, voldran trencar amb el que queda. Sobretot quan veuen que el poder dels països està en mans de certes famílies, la "patrimonialització" de l'Estat, presidències hereditàries de repúbliques.
Obertura dels nous mitjans de comunicació. Al 1991 només la CNN va cobrir la guerra d'Irak, i amb imatges molt partidistes. Qatar engega una cadena de televisió amb ideologia neutra-suní crítica amb antics règims que busca el públic el més ampli possible. A més s'obren blogs i xarxes internautes a Facebook de relació entre bloggers dels diversos països que creuen que els poders politics ja estan esgotats.
També veiem els canvis geopolítics, però ja hi ha un cert esgotament. Ara mateix trobem ja destacats islamistes moderats a Marroc (malgrat la prohibicó de poder-se presentar lliurement a les eleccions), Tunis, Egipte (Germans Musulmans),... Però hi ha un estira i arronça amb els poders militar també. Hi ha víes menys religioses i més obertes, el vot del poble o cops d'Estat. Hi ha qui declara que no creu en la democràcia occidental, però d'altres que diuen que l'Islam pot ser compatible amb la democràcia.
El Marroc potser és qui està menys en convulsió malgrat que també hi trobem certs aspectes de protesta. Sobretot per part dels joves, que són els que hauran o duran a termes les reformes si és possible d'aquí poc.
Egipte: La visió dels joves, abans i després de Mubarak. Amr Samy (Universitat d’Alexandria) i Francine Llagostera (URV)
Podem pensar diferent de la dualitat Occident/Orient i parlar directament de Mediterrani.
Cal destacar el paper de les xarxes socials i el de les dones. Com les poques obertures han anat fent-se cada cop més grans fins a esclatar en les revolucions actuals. Els governs havien cregut que Internet seria sols una eina d'oci, quan finalment ha esdevingut una eina d'organització política.
"Els joves revolucionaris van usar els taxistes com a difusors de la revolució: entraven als taxis i feien veure que parlaven pels mòbils quan realment estaven parlant amb els taxistes sobre les idees de la revolució, i així fent que els taxistes fossin qui poc apoc anés difonent les idees a la resta de la població".
La situació estratègica d'Egipte el fa un país molt influent a tota la regió.
Egipte és el que més ha extès Internet en Orient Mitjà. Està a la posició 91 d'un total de 181 països a tot el món en accés a Internet. Hi ha 1.027.488 al 2004 abonats a línies DSL.
No hi havia dret a la manifestació, l'educació superior no arribava al 50%, corrupció generalitzada. Però sí hi havia contactes amb l'exterior gràcies a Internet, i es va poder anar ser conscient la gent més jove que no hi havia democràcia ni les llibertats que sí existien a d'altres països.
La presencia de les multinacionals i de les potencies estrangeres a l’Orient. Nazarin Armanian, exiliada iraniana, escriptora i doctoranda en filosofia.
"Las revoluciones actuales me parecieron como rebobinar a ver las revoluciones de hace años en Oriente Medio. Y el miedo de que no todo vaya bien y se caiga a una situación aún peor."
"La gran parte del petróleo y el gas proviene de oriente medio. Xina i Rússia també ja estan intervenint en aquesta zona."
La por a l'imperialisme o el domini comunista són el que fan que sigui tan inestable la zona.
No existeix islamisme d'esquerra ni de centre. Perquè no hi ha hagut un moviment de "Teoria de l'Alliberació" que sí es va formar en el cristianisme. Sí hi ha pensadors socialistes islàmics, però no són una corrent política que se la pugui considerar prou establerta com perquè pugui prendre el poder polític algun dia.
Iran és la segona reserva del gas i del petroli, i a més compartia frontera amb la URSS al 1953, per això es produeix l'atac de la CIA quan Mossadegh nacionalitzà el petroli.
40.000 presos polítics des del cop d'Estat fins a la caiguda del xa.
Les dones eren majories a les universitats, i gaudiren fins i tot de l'accés al poder polític com a ministres.
Les potències occidentals crearen uns líders de la revolta en l'aiatol·là·là Khomeini quan aquest al mateix Iran no havia sigut pas el líder de la revolta, era una revolució sense líders.
S'engegà llavors una guerra de baixa intensitat per tal de destruir tots els progressos liberals. Creant petites disputes socials que van anar desgastant el poder dels sectors més progressistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada